Font de la Mitja Costa

CATALOGACIÓ VIGENT
Tipus de bé: Patrimoni ambiental-paisatgístic.
Classificació: Fonts i dolls.
Altres prot.: IPAAMiR: La Font de Mitja Costa, I.P.101

CATALOGACIÓ PROPOSADA
Tipus de bé: Patrimoni ambiental-paisatgístic.
Classificació: Fonts i dolls.
Categoria: BPU.
Nivell prot.: Nivell 4. Ambiental.

DESCRIPCIÓ DEL BÉ

Tipus funcional: P Parcs i espais públics.
Subtipus funcional: Font d’aigües naturals.
Context: En el vessant nord del turó de Montcada. Camí que surt de la plaça del cementiri, puja fins al dipòsit d’aigua municipal i travessa un alzinar de frondós sotabosc.
Elements: Petita font d’aigües naturals que brolla de la part baixa d’un mur de contenció de terres. El mur és fet amb pedres irregulars, amb juntes amples i plenes de morter, és lleugerament atalussat i està esfondrat en els extrems. La font raja d’un petit cos sortint, fet del mateix material, de forma quadrada i voltat d’una aresta de ciment. Per delimitar la fornícula hi ha una placa de ferro d’on hi surt el broc, que en la seva part superior porta el nom de “Font de la Mitja Costa” fet amb lletres foradades. És voltada de sotabosc i alzines (quercus ilex).
Ús actual: Font d’aigua potable.
Ús original/altres: Font d’aigües naturals.
Estat de conservació: Bo; S’ha refet recentment.
Entorn protecció: La font i el seu voltant immediat.
Situació de risc: Risc d’incendi

ÀMBITS DE PROTECCIÓ I OBJECTE

Entorn protecció: La font i el seu voltant immediat.
Valor històric: Font citada ja en el Llibre dels Feits del rei Jaume I. Ha originat una multitud de llegendes.
Valor sociocultural i etnològic: Font molt popular i concorreguda, situada a mig camí del sender que pujava al cim del turó on hi havia l’ermita de la Mare de Déu. Actualment acull trobades populars.

REGULACIÓ DE LES INTERVENCIONS

Tipus d’intervenció: Preservació del paisatge / Conservació.
Usos permesos: Admesos en planejament vigent.
Gestió: Urbanitzar de manera tova l’entorn amb vegetació per evitar l’erosió. Netejar de grafits el mur de contenció. Es remet a les normes urbanístiques del Pla Especial.

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Informació històrica: L’any 986 l’emperador Lotari, en confirmar les propietats del monestir de Sant Cugat del Vallès, després que l’atac d’Al-mansur (any 985) delmés els seus arxius, fa referència per primer cop a la muntanya de Montcada. Les citacions de Montcada en la documentació
del segle X i primer quart de l’XI té un clar significat d’adscripció geogràfica: aquesta muntanya és utilitzada en la documentació per situar geogràficament les propietats del monestir i alguns alous pagesos. No serà fins al 1023 que apareix citat el castell situat al capdamunt del turó. En aquests moments es tracta encara d’un castrum o castell termenat propietat del comte de Barcelona, el qual el cedia als seus representants perquè exercissin funcions administratives, militars i judicials en representació seva (els vicaris).
La història documentada dels primers senyors de Montcada és posterior a tots aquests esdeveniments. Es tracta de Guillem de Muntanyola i  Vacarisses, probablement vicari d’algun castrum o castell termenat, que gràcies a la seva influència en la cort va poder accedir al castell de Montcada. Això va succeir entre els anys 1023 i 1032. Durant aquest període els vessants del turó, així com les terres situades entre aquest i el riu Ripoll són
esmentades repetidament en les afrontacions dels alous pagesos. El  Cartulari de Sant Cugat del Vallès conserva força documents dels segles X i XI que fan referència a la muntanya de Montcada i a la presència de fonts i torrents en el sector situat entre aquesta muntanya i el riu Ripoll: «Amb el torrent que baixa de la muntanya de Montcada», «Amb la font i el torrent», «Amb la font i els xaragalls que baixen en temps de pluges», etc. Aquests documents (dels anys 985, 986, 988, 989, 990, 1007, 1011, etc.) descriuen
un territori ocupat ja per un bon nombre de propietats agrícoles pageses i, sobretot, en el sector situat a la vora del Ripoll, per molins fariners en una proporció molt elevada.
Segles més tard, la Crònica o llibre dels feits del rei Jaume I, en el setge del castell de Montcada que coronava el turó per les tropes reials l’any 1223, ens diu: «…I el castell de Montcada és tal que, en tenir bones fortificacions, sinó hi ha gana no pot ser pres per cap estol, perquè tenen prou aigua al costat del castell d’una font que brolla per la part nord, a mitja costa del castell, i ningú pot prendre la font a menys que prengui el castell». Però no podem assegurar amb certesa que la font de què ens parla la crònica, i que la situa a mitja costa del castell, faci referència a l’actual font de Mitja Costa, tot i que la seva
localització coincideix en el vessant de tramuntana del turó de Montcada.
La importància de les fonts i la abundor d’aigua en aquest sector, ha estat sempre una constant en la història de Montcada, fins i tot, alguns autors consideren que l’origen del mateix topònim Montcada és una derivació del nom llatí monte scatano o muntanya de la qual hi brolla aigua. L’any 1787, Francisco de Zamora ens descrivia el turó de la següent manera: «…en esta montaña hay siete fuentes, una de las quales debe tener particulas
minerales pues huele mucho. El color amarillo de la otra indica también lo mismo».
La Font de Mitja Costa ha estat una font molt freqüentada pels veïns de Montcada i Reixac al llarg dels segles, per la qualitat de les seves aigües, i per trobar-se situada en la meitat del camí que pujava al cim del turó, on fins a principis del segle XX, s’aixecava l’ermita de la Mare de Déu de Montcada, amb una imatge de força devoció per part de la gent del poble i d’altres indrets.
La riquesa i qualitat de les aigües de Montcada va ser un estímul més per l’estiueig de finals del segle XIX. Visitar les fonts que envoltaven el turó durant les tardes d’estiu, beure les seves aigües, organitzar berenars o fontades, eren algunes de les activitats dels membres de la colònia d’estiueig. Els indrets més escollits eren les fonts Pudenta, Mitja Costa i del Ferro. Aquesta darrera, avui desapareguda, va ser restaurada per l’arquitecte Enric Sagnier i Villavechia.
Poc abans d’arribar a la Font de Mitja Costa, pel camí que enfilava el turó, hi trobem una pineda on cada primer de maig se celebrava, abans de la Guerra Civil de 1936-1939, un dinar popular. D’altra banda, es va dur a terme en l’esplanada anomenada La Miranda, situada just a sobre la font, una trobada que sota el nom de La Pau del Turó, commemorava una llegenda, de les moltes que s’han conservat, referent a la condició d’inexpugnable del castell de Montcada. Segons aquesta llegenda, durant la conquesta musulmana, i després d’un setge de molts mesos, el senyor de Montcada va convidar el
cabdill musulmà a un dinar. Aquest va acceptar la invitació, i quan va entrar en el recinte, el baró del castell li va oferir peix fresc. El cabdill sarraí, veient que per molt que perllongués el setge del castell, aquest no es rendiria, ja que si podia comptar amb peix fresc pel dinar és que posseïa un passadís secret per on abastir-se de menjar, va decidir abandonar el setge. Per commemorar aquest aplec, que acabava amb una sardinada popular, s’hi van aixecar dos monuments commemoratius, dissenyats per l’artista local Joan Capella i Arenes.
Bibliografia:

• AADD, 1983, Montcada 1900/1925 primer quart de segle. Pàg. 75 i 76. Fundació Cultural Montcada.
• AADD, 1988, Les aigües de Montcada. Regidoria de Cultura. Ajuntament de Montcada i Reixac.
• ALCÀZAR, J., 1998, L’origen de Montcada i Reixac. Fundació Cultural Montcada.
• ZAMORA, F., 1787, Diario de los viajes hechos por Cataluña.

Documentació:

• Arxiu Fundació Cultural Montcada: Fons fotogràfic. La font de Mitja Costa

UBICACIÓ

Veure plànol més gran