2.1. L’EVOLUCIÓ URBANA DE MONTCADA I REIXAC

El municipi de Montcada i Reixac es va formar a partir de la unió dels antics termes parroquials de Sant Pere de Reixac i de Santa Engràcia de Montcada. Aquests territoris, separats geogràficament  pel riu Ripoll, van experimentar al llarg de l’edat mitjana una evolució ben diferent des del punt de vista econòmic i urbanístic, i, fins i tot, després de la seva unió el 1561 (butlla del papa Pius IV).

El terme parroquial de Sant Pere de Reixac, segons l’acta de consagració de l’església (1048), abraçava les valls de la serralada de Marina, des de Sant Cebrià de Cabanyes al Puig Castellà, i les terres del pla del Besòs (actual Mas Rampinyo). Aquest territori va mantenir el seu caràcter agrícola al llarg del temps i el seu poblament va evolucionar cap el desenvolupament (els segles XIII-XVII) de grans masos envoltats de terra de conreu. La formació de la barriada de Mas Rampinyo per part dels habitants de les muntanyes de Reixac és molt tardana (segle XIX) i fou conseqüència de l’atracció econòmica que suposava el traçat de la carretera de Ribes. No es coneix, encara, el significat del topònim Mas Rampinyo. N’hi ha qui pensa que es tractava d’un lloc figurat, dominat pels lladres, mentre que altres consideren que l’origen d’aquest topònim està relacionat amb l’acció de rampinar, una de les activitats agrícoles que acompanyen el batre.

La parròquia de Santa Engràcia de Montcada va néixer també a la vora del Besòs, molt a prop del torrent de Vallençana. Envoltada d’un petit nucli de poblament (la Pobla Vella), el seu terme abraçava totes les terres situades a migjorn del riu Ripoll. Fou traslladada al seu emplaçament actual (la Pobla nova) el 1381, i amb aquest trasllat s’originà el poble de Montcada.

Montcada, vila de posta i cruïlla de camins des del seu origen, va créixer aprofitant les possibilitats econòmiques que comportava la seva situació damunt del camí comtal (antiga via Augusta romana i, més tard, carretera de Ribes), i segles després, del nou turisme estacional que va arribar amb el ferrocarril. És, potser, aquest fenomen el que dóna caràcter a Montcada: sense solució de continuïtat, la vila va passar de ser una cruïlla de camins de terra servida per estacions de cavalls i carruatges (postes i hostals) a una cruïlla de camins de ferro servida per estacions de ferrocarril. El poble s’omplí de fondes i d’hostals, com els de Fontfreda, Sans, Sant Antoni, les Tres Línies, o l’Estrella; i alhora també, de nous carrers i torres d’estiueig.

El municipi, dividit per les barreres naturals del turó de Montcada i els rius Besòs, Ripoll i riera de Sant Cugat, va experimentar un creixement fragmentat, en barris aïllats, que el traçat de les línies del ferrocarril (s. XIX) i les carreteres nacionals i autopistes (s. XX) van agreujar considerablement. Un total de 10 barris: Montcada Centre, Can Sant Joan, La Ribera, Font Pudenta, Can Cuyàs i Terranostra, a l’antic terme de Montcada; i Reixac – Vallençana, Mas Rampinyo, Can Pomada i Carrerada, al de Reixac.

2.1.1. L’origen: els nuclis medievals de Reixac, Ventenac i Timinum

De l’any 924 daten els primers assentaments pagesos documentats en el territori. Es tracta de petites àrees de poblament situades a les muntanyes de la serralada de Marina i caracteritzades per assentaments molt modestos: cabanes fetes de pedra seca i sostres de branques, envoltades d’una cort, alguns camps de conreu i feixes de vinya. Tot i que es tracta d’assentaments pagesos aïllats, aquests tendeixen a aplegar-se en zones d’hàbitat concretes donant lloc a indrets de concentració que els documents anomenen viles, com les de Pasturans i de Ventenac, situades a l’entorn de l’església de Sant Pere, i la vila Timinum, a prop de Santa Engràcia.

Així, allunyades de la perillosa calçada que travessava la plana del Besòs (cal tenir present que als segles X i XI tota via de comunicació ho era també d’invasió) i protegides per les muntanyes, aquestes viles o zones de poblament van iniciar el procés de rompuda de noves terres, aprofitant les fèrtils lleres dels torrents de les muntanyes com a camps de conreu, i anys més tard, estenent les seves explotacions més enllà del riu Besòs. Aquests primers pobladors, agricultors i ramaders, foren els que van iniciar l’agricultura en el territori, van canalitzar l’aigua de rius i rieres, van obrir camins al bosc, van batejar tots els racons de la parròquia i van bastir l’església de Sant Pere de Reixac (documentada ja l’any 986 i consagrada el 1048) i el primer temple de Santa Engràcia de Montcada (documentat ja l’any 1007 i situat a l’altra banda del riu Besòs).

Lluny encara dels abusos feudals, aquests primers assentaments del territori s’aplegaren prop de les torrenteres de la muntanya perquè eren aquests indrets els que permetien la reproducció de la vida pagesa, no gaire lluny del bosc que els abastia de fusta i aliment. D’altra banda, a finals del segle X ja apareixen documentats els primers molins fariners situats a la plana del Ripoll. La molineria fou una activitat molt important per a la comunitat pagesa. Aquests molins aprofitaven amb rescloses les aigües del Ripoll, que alhora canalitzaven per a regar camps i pastures, convertint grans extensions en terres de regadiu. Al llarg dels segles X i XI la concentració de molins fariners en aquest sector del Ripoll fou considerable.

A partir del segle XII, amb l’expansió del feudalisme, el poblament va davallar de les valls i torrenteres de la muntanya cap al pla, una terra beneficiada d’un relleu més suau i d’una agricultura més agraïda. Aquells assentaments humils de les muntanyes, ocupats al llarg dels segles X, XI i bona part del XII, seran substituïts per un hàbitat més dispers i per l’aparició dels grans masos o centres de grans unitats d’explotació.

2.1.2. Les masies de Reixac i la Pobla Nova de Montcada (segles XII-XIV)

L’expansió del feudalisme va aturar el procés d’expansió econòmica i social dels antics nuclis de poblament. Amb el castell de Montcada, documentat per primer cop l’any 1023, i el primer senyor de Montcada (1032), es va estendre tota una xarxa de dependències i feus privats que van acabar per expropiar l’excedent agrícola de les comunitats de camperols, provocant alhora la ruïna i el despoblament de les antigues viles de la muntanya. 

Al llarg dels segles XIII i XIV aquests assentaments pagesos foren abandonats pels seus pobladors. Tanmateix, alguns d’aquests habitatges evolucionaren cap a la formació de la major part de les masies del territori de Reixac (Can Fontanet, Can Moia, Can Albinyana, la Torre de Montcada, etc.).

D’altra banda, el nucli de poblament situat a l’entorn de la església de Santa Engràcia, molt a prop del Besòs segons els documents del segle XI i XII, i anomenat com a Pobla Vella de Montcada, fou també abandonat i el temple va patir un progressiu deteriorament. 

La importància del camí empedrat que baixava a Barcelona (antiga via Augusta romana) va propiciar que l’any 1164 els senyors del castell fessin traslladar una fira setmanal, que fins llavors se celebrava a Sant Cugat, al pla de Matabous (pla situat a tramuntana del Ripoll), en l’encreuament d’aquest vial i el camí de Martorell. Montcada era ja llavors una important cruïlla de camins, una característica que no ha perdut al llarg de la seva història.

El trasllat de la fira va facilitar l’aparició d’un petit nucli de poblament a tocar del camí empedrat, molt a prop del turó i del riu Ripoll, el qual, per la seva situació privilegiada va fer ben aviat les funcions de vila de posta. En aquest indret (anomenat com a Pobla Nova de Montcada) hi havia sobretot hostals, però també molins, petits grups de cases i tallers artesans, la presència dels quals va motivar la modificació de la disposició de l’hàbitat en el territori i deixaren l’església de Santa Engràcia aïllada a l’altra banda del riu Besòs.

El 7 de maig de 1378, Pere Riera, hostaler de Montcada, va fundar un benefici, sota la invocació de sant Antoni i sant Llorenç, a la Pobla Nova de Montcada (indret ocupat per l’actual centre urbà) i tres anys més tard el bisbe de Barcelona, a instàncies del rector, jurats i prohoms de la vila, va fer traslladar la parròquia vella a la petita capella fundada per Pere Riera.

El trasllat de l’església a peu del camí comtal i la relativa proximitat de Barcelona, va facilitar el creixement de la població i el seu agrupament en un nucli urbà que es va anar concentrant al llarg del camí; d’altra banda, un sector de la població va continuar vivint en els masos dispersos. El sector del camí edificat, va ser anomenat anys més tard carrer Públic de Montcada (actual carrer Major), la part més antiga del qual és la més propera a l’església.

2.1.3. La Montcada moderna

La importància de Montcada com a cruïlla de camins i vila de posta es va mantenir al llarg dels segles XV-XVIII. El carrer Major, eix vertebrador del creixement del poble, limitat pels accidents naturals del Ripoll i del torrent del Bogatell, fou pas obligat de molts viatgers durant l’època moderna. Montcada, sota el castell del turó i tancant l’accés nord de Barcelona, va esdevenir també una important plaça militar amb força valor estratègic. Aquesta situació de privilegi li va valdre aparèixer en un bon nombre de mapes (catalans i peninsulars) com a important cruïlla de comunicacions, i alhora participar i patir les conseqüències (destruccions i incendis) de les guerres dels segles XVII i XVIII.

“Montcada és un carrer de poc més de vint veïns”, ens deia Gaspar Berreiros, clergue portuguès del segle XVI. Per Montcada van passar diplomàtics, militars, romàntics, il·lustrats, etc., els quals recollien en els seus diaris les particulars visions que el poble i els seus hostals els oferien. Unes descripcions, però, massa condicionades per les necessitats i el pensament de cada segle o època històrica.

Durant el renaixement i el barroc (s. XVI i XVII) hi ha documentats al carrer Públic de Montcada o carrer de Santa Engràcia (com els documents anomenaven el carrer Major) ferrers, hostalers, rajolers, calderers, paperers, carnissers i corders, entre altres veïns.

A banda del carrer Major i el seu entorn (carrer Ripoll i una part del carrer Domènec Fins),  persistia, com s’ha dit, el poblament dispers representat per un bon nombre de masies, algunes de les quals es fortificaren per tal de protegir-se del bandolerisme i dels lladres de camí ral, molt documentats a la Montcada d’aquest període (Roca Guinarda, etc.).

Al segle XVIII, Montcada i Reixac, amb una població de 719 focs el 1787, seguia essent un petit poble de camperols. Segons Francisco de Zamora «no había en él cosa digna de notarse, pudiendo sólo hacerlo conocido esta montaña (el turó), su situación sobre el camino real, y la famosa mina que últimamente se ha hecho para sacar las aguas subterráneas del Besòs y introducirlas en la acequia Condal». Zamora va passar per Montcada alguns anys després que s’inaugurés la mina (1778), obra de Josep Subirats (enginyer), Joan Soler i Josep Mas Vila (arquitectes), que va ser promoguda pels regants i moliners del Rec sota la direcció de l’Intendent Reial.

2.1.4. Les transformacions del segle XIX: l’estiueig

Fou al llarg del segle XIX quan Montcada adquirí bona part de la seva fesomia actual. L’aportació de la colònia d’estiuejants en el desenvolupament urbanístic de Montcada va ser, sens dubte, molt important. L’augment demogràfic que experimentava el poble durant els mesos d’estiu es va traduir ben aviat en una reorganització del territori i en diferents processos d’urbanització d’antigues finques de conreu, com també en un augment sense precedents de noves edificacions.

Les epidèmies de còlera de mitjan segle XIX i les successives febres i grips que assolaren Barcelona van facilitar aquest procés. Alguns sectors benestants de la burgesia barcelonina van traslladar a la petita vila de Montcada la seva segona residència, cercant la bellesa del paisatge, un aire molt més sa i unes aigües i unes fonts de molta anomenada.

Però cal no oblidar la importància del ferrocarril en l’expansió i disposició d’aquest turisme de temporada. El ferrocarril (inaugurat l’any 1854, amb tres línies) va apropar Montcada a Barcelona (amb dos trens diaris), i les estacions van convertir-se inicialment en el centre dels nous nuclis residencials: estació de França i el carrer Colón (anomenat així pel cafè-teatre Colón d’en Josep Vilaseca, propietari, també, de l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, a Barcelona), l’estació del Nord i el carrer Sant Antoni, i la de Sant Joan i  el carrer Balmes.

Aquest turisme benestant, afavorit, per tant, per la proximitat de Barcelona, la situació de Montcada damunt la carretera de Ribes i les facilitats que li oferia el ferrocarril, transformà considerablement la vida social i econòmica del poble creant alhora veritables colònies de nouvinguts i difonent una nova arquitectura pròpia i diferenciada.

Segons els registres municipals, l’any 1861 Montcada era formada únicament pels carrers Sant Antoni (actual Domènec Fins), Carretera, Barcelona, Plaça Major, Carrer Major, Ripoll i Sant Josep (avui desaparegut). Lluny del centre, el territori era ocupat per masies i cases en despoblat. A partir de 1880, Montcada va experimentar un creixement molt accelerat, sobretot en el sector situat entre el carrer Major i la línia del ferrocarril de França (inaugurada l’any 1854). En poc més d’un any, el carrer del Ferrocarril va ser ocupat per un conjunt de cases i torres d’estiueig que modificaren l’estructura d’aquest sector de Montcada: a l’entorn de l’edifici de Josep Vilaseca, la torre i cafè-teatre Colón (1885 – obra de Francesc P. Vila) s’hi aplegaren la casa Larramendi, Obregon (1885 – obra d’Antoni de Ferrer), les cases Ventura i Masgoret (1885 – obra de Joan Barba), etc.

En poc temps, es va formar a l’entorn de l’estació de França (i d’esquena al poble) una important colònia d’estiuejants. Aquestes noves construccions són el primer testimoni del creixement de Montcada; nous propietaris van transformar l’antiga estructura urbana de la vila heretada d’èpoques anteriors i, alhora, van promoure una vida social i cultural molt més activa. El 6 d’abril de 1886, el cafè-teatre Colón es modificava per tal de convertir-lo en una sala de ball, amb escenari per a les orquestres i actuacions. Per aquest motiu es va construir un cobert sustentat per columnes. La inauguració del nou teatre fou un esdeveniment molt important en la vida social i cultural del poble.

Fins i tot, la companyia del ferrocarril va contribuir-hi formant un tren especial destinat a traslladar a Montcada els veïns dels pobles de les rodalies.

Però, aquests montcadencs de temporada configuraven, sobretot, un grup social molt tancat. La majoria de les activitats que promovien (actuacions de compositors com Isaac Albèniz i sopranos com Maria Barrientos, així com també artistes com Enric Borràs i Margarida Xirgu) eren restringides a la resta dels habitants del poble. Fins i tot, el mateix carrer Colón fou durant molts anys d’ús exclusiu dels seus veïns.

L’accés principal de totes aquestes torres era pel carrer Colón (batejat així pel cafè-teatre d’en Josep Vilaseca) mentre que l’entrada al jardí i l’accés dels carruatges era pel carrer Montiu, un carrer que durant molts anys fou tan sols la part del darrere del carrer dels senyors.

2.1.5. El primer eixampla: el projecte Montiu (1884)

L’any 1884 Joaquim Montiu, important terratinent de Montcada, va definir i limitar les seves propietats situades entre el torrent del Bogatell, el carrer Pasqual i les dues línies del ferrocarril (Nord i França), per tal de dividir-les en parcel·les urbanitzables. El projecte,  signat pel mestre d’obres Alexandre Pemich, va ser autoritzat per Josep Graner i Prat, assessor de l’ajuntament en temes urbanístics, i aprovat (amb petites modificacions sobretot pel que fa al traçat del carrer Sant Lluís) pel consistori l’any 1885; aquest projecte va ser recollit més tard en el Plànol Geomètric de Montcada de 1896, obra de Graner.

El projecte proposava la creació dels carrers Bogatell, Elionor, Pasqual, Sant Lluís i la prolongació dels carrers Colón i Montiu. Durant el període 1885-1900, el poble de Montcada va experimentar un creixement urbanístic força considerable. En poc temps, promotors de Barcelona van adquirir parcel·les i van aixecar un bon nombre de cases d’estiueig, sobretot en el carrer Colón i els seus accessos: torres com la de Francesc Solà (torre del Rellotger, 1885 – obra de Joan Trayó), la casa Larratea (1899 – obra d’Antoni Gallissà), Berrocal (1899 – Berrocal), Jerez (1885 – obra de Josep Graner), Sanz (1886 – obra de Joaquim Sitjas), Geribert (1886 – obra de Josep Graner), la torre Vidal (1884), la torre Llobet (1885 – obra de Camil Oliveras), totes al carrer Colón, i les cases Codina (1885 – obra de Felip Badosa), Badosa (1886 – Felip Badosa), Riera (1886 – obra de Josep Graner), situades al carrer del Bogatell.

Però aquest ràpid creixement va posar de manifest ben aviat les mancances urbanístiques del poble i les seves limitacions per assimilar aquests nous carrers. L’any 1890,  per exemple,  un grup de veïns van denunciar davant l’ajuntament l’estat en què es trobava el carrer Colón a l’alçada del carrer Sant Lluís, ple de sots i terraplens que impedien «la llegada de carruajes i particularmente conductoras para el traslado de los muebles, así como también les es en extremo difícil a los vecinos alquilar las habitaciones altas de sus torres que tienen entrada por la calle de Colón».

El 4 de febrer de 1890, Joaquim Sanz, estiuejant i advocat, encapçalava una nova llista de veïns (on figuraven entre altres Josep Vilaseca i Josep Jerez) que reclamava a l’ajuntament i al promotor de la urbanització Joaquim Montiu, la construcció d’un pont sobre el Bogatell. Aquesta fou la gran aspiració dels habitants de l’indret. Ja l’any 1886 els mateixos veïns bastiren una passera de fusta recolzada sobre un mur per tal de comunicar els dos sectors del carrer Colón. L’any 1891, el mestre d’obres municipal elaborà un nou projecte de passera sobre el torrent, aprovat finalment per l’ajuntament. El torrent del Bogatell no es cobriria definitivament fins a mitjan segle XX.

La regulació de tot aquest creixement fou a càrrec de Josep Graner i Prat (Casserres de Berguedà 1844 – títol 1872 – 1930). Graner fou mestre d’obres municipal i assessor de l’ajuntament en temes urbanístics des de 1880 i fins al 1915, tot i que l’any 1918 encara signava alguns projectes importants per al consistori.

Durant els anys en què fou assessor de l’ajuntament, Josep Graner va fer un bon nombre de projectes municipals, com l’escorxador i presó (1884) al carrer Barcelona, el pont sobre el Bogatell (1886 i 1891), les escoles municipals (1900), l’alineació del carrer Ripoll (1917), l’edifici de l’Ajuntament (1918), l’ampliació del cementiri (1913), etc. Fou  autor també de la façana de la casa Cuyàs (1928), de la torre Valentí (1927), de la casa Riera (1886) al carrer Bogatell, de la casa Jerez (1885) i la casa Geribert (1886) al carrer Colón, de l’edifici d’habitatges Ciuró (1885) al carrer Carretera Vella núm. 3-6, de la casa Milans (1927) i de la torre de Vista Rica (1887).

Des del 1884, i fins al 1929, Graner va signar també un bon nombre de noves edificacions de caràcter popular (sobretot en el Passeig de la Font Pudenta, Mas Rampinyo, Can Sant Joan, i alguns carrers del sector de llevant: Clavell, Buixó, Jaume I, etc.) eixamplant, així, la vila de Montcada cap a les terres situades a tocar del Besòs i de la carretera de Ribes.

 2.1.6. La urbanització del sector de ponent: carrers de Sant Antoni i de Closes (1885)

El darrer quart del segle XIX fou especialment important pel que fa al desenvolupament de la trama viària del poble de Montcada. Al mateix temps que s’iniciava la urbanització de les parcel·les situades entre els carrers Bogatell i Pasqual, es duien a terme rehabilitacions i prolongacions de vials ja existents, com també traçats de voreres i plantació de fileres d’arbrat.

Ja l’any 1868, l’interès per millorar aquest sector de Montcada, i en especial el carrer Major, va dur a un grup de veïns (vilatans i forasters) a elaborar un projecte d’enjardinament del carrer. La proposta, recollida més tard per l’ajuntament, proposava plantar fileres d’arbres (plàtans) en els dos vorals del carrer, a 20 pams l’un de l’altre. La influència de la colònia d’estiuejants, cada cop més  nombrosa, era apreciable també en el creixent interès per millorar l’estètica de la vila i fer-la més acollidora. Aquest sentiment culminarà amb el projecte de construcció de la nova església projectada per Enric Sagnier el 1888.

El procés d’urbanització del sector del carrer Major situat a tocar de la línia del ferrocarril del Nord es va completar en el període 1884-1890, amb l’edificació de les tres cases de Jaume Bofill situades a tocar del carrer del Bogatell. Casa Grau (1885 – obra d’Agustí Mas, Remunta del segon pis 1903, obra de Jaume Bayó), casa Bofill (1886 – obra de J. Oller) i cases Bofill (1890 – obra de Felip Badosa).

Però aquest ràpid creixement va posar de manifest també les mancances urbanístiques del poble i la precarietat de molts dels seus carrers (problemes amb el clavegueram, amb les alineacions, amb el ferm, etc.). Fins i tot, aquest sector del carrer Major era travessat per un canal que alimentava el Bogatell i davallava pel carrer Elionor (a tocar de la línia del ferrocarril) fins al molí d’en Rata. Aquest traçat és apreciable clarament en el Plànol Geomètric de Montcada del 1896 i en altres expedients d’obres d’aquest període i posteriors.

Un altre dels sectors que va créixer al llarg d’aquest període fou el situat al darrere del carrer Major. El carrer Sant Antoni (actual Domènec Fins) fou també un dels indrets escollits per part de la colònia barcelonina d’estiuejants. L’any 1896, Josep Graner i Prat va projectar l’alineació del carrer fixant l’amplada en 8 metres, i recollint-ho en el Pla Geomètric de Montcada. Segons aquest plànol, en el sector sud del carrer només hi havia edificades les cases Fins i Santaló. L’any 1935 es va produir l’alineació definitiva, dirigida per l’arquitecte Joan B. de Serra.

El 30 d’octubre de 1885, els propietaris de les parcel·les situades al darrere del carrer Sant Antoni van acordar d’urbanitzar la zona i van projectar carrers «de cuarenta palmos de ancho, suficiente para que pueda pasar un carro o cualquier otro vehículo». Naixia així el carrer Closes i el carrer del Turó d’en Fermí. El projecte, realitzat pel mestre d’obres municipal Josep Graner i Prat, fou signat per tots els propietaris de parcel·les, i fou aprovat per l’ajuntament pocs mesos després. Però el traçat d’aquests carrers no fou encara definitiu. El 1891, l’ajuntament va acordar la modificació del projecte inicial i va variar substancialment el carrer núm. 2, actual carrer Closes.

2.1.7. A tocar de la carretera de Ribes: el projecte  Gabriel-Tuixans (la Font Pudenta, 1889) i Mas Rampinyo

Tot i que l’any 1889 ja existeix un projecte d’urbanització del sector de la Font Pudenta (traçat de carrers i parcel·lació en els terrenys de Josep Gabriel Tuixans, aprovat per l’ajuntament i autoritzat pel mestre d’obres Josep Graner i Prat l’any 1897), el procés d’edificació en aquesta zona és posterior al dels carrers situats a tocar de la línia del ferrocarril de França. Les primeres cases daten dels primers anys del segle XX i són situades en el Passeig de la Font.

La urbanització d’aquestes terres està estretament relacionada amb el traçat de la carretera de Ribes, que al llarg del primer quart del segle XX va aplegar algunes torres d’estiueig noucentistes, just quan Montcada ja no era el destí prioritari de la burgesia barcelonina, que es traslladà cap a Cardedeu i altres zones del Vallès. La Casa Pla (1923 – obra de Joan B. de Serra), o la torre Fàbregas, actual Productos Químicos Montcada (1920 – obra de Joaquim Lloret i Homs), entre altres, en són un bon exemple.

Però, sobretot, aquest indret fou ocupat per petites indústries (una característica que encara es manté en l’actualitat), que van facilitar el creixement de noves edificacions i de grups d’habitatges obrers. Un exemple és la fàbrica de curtits Panisello (1911 – obra de Josep Graner) i tots els edificis promoguts per la família Panisello-Casillanis en el Passeig de la Font Pudenta i el carrer Hug de Montcada (38 habitatges en total).

La carretera de Ribes travessava Montcada per l’anomenat carrer de la Carretera (actual Carretera Vella). Ben aviat es van tancar en aquest sector diversos solars alineats al vial; així, es va formar, al centre del carrer, l’hostal de les Tres Línies, just davant de l’estació del ferrocarril, un indret que presentava una gran activitat comercial. Per aquí hi passaven traginers i transportistes, comerciants i viatgers, alguns dels quals sovint feien parada a l’hostal. Durant aquests anys, en la carretera es van bastir petits magatzems, i algunes societats mercantils van adquirir-hi  terrenys. Aquest fou el cas de l’empresa Ciuró i Casas (1885 – reforma i ampliació del seu edifici obra de Josep Graner) o les cases Viñals, just davant la baixada de l’estació. Al llarg del darrer quart del segle XIX i fins al primer del XX, el carrer de la Carretera fou un altre nucli de creixement del poble de Montcada.

La variant de la  carretera de Ribes, que no es construirà fins l’any 1925, creuava la línia del ferrocarril del Nord per l’anomenat Pas dels Canons i davallava per l’actual carrer Quarters cap al Ripoll, el qual era travessat per un gual. L’any 1918, ja existeix un projecte de construcció d’un pont penjant d’estructura rígida que feia 100 metres de llum per 2 d’ample. El projecte, però, no es va dur a terme. Però si el traçat de la carretera va facilitar el creixement de Montcada, a l’altra banda del riu, a Mas Rampinyo, algunes construccions aïllades ja resseguien el camí. A partir dels primers anys del segle XX es van succeir els projectes de traçat de nous carrers (paral·lels a la carretera), que van donar a la barriada el seu aspecte actual.

2.1.8. El segon eixampla (1911-1939)

Amb les primeres dècades del segle XX el turisme barceloní, més minoritari que en l’època anterior, mogut per un contacte més estret amb la natura, o per la pràctica d’algunes aficions com la cacera, les excursions i la relació amb el món rural, va escollir les terres de Reixac i Vallençana per bastir les seves torres: Torre Bonet (1914 – obra de Domènec i Mansana), torre Valentí (1927 – obra de Josep Graner), ca n’Oriol (la torre dels Conills, 1914 – obra de J. Vilallonga), torre Oriol (1920 – obra d’Enric Mora), etc. La difusió de l’automòbil va afavorir aquest procés, facilitat per la creació de la carretera de Vallençana l’any 1921.

Aquest turisme estacional de principis de segle va generar una colònia molt avinguda que compartia tota mena d’activitats lúdiques i festives, i participava activament en els oficis religiosos de Reixac.

Com a conseqüència del creixent interès per aquest sector del municipi, l’any 1914 es va elaborar un projecte d’urbanització de les terres del Marquès de Barberà i de la Manresana situades a l’entorn de la torre dels Conills i del torrent de Vall-llossera. Aquest projecte, elaborat per un novell Joan B. de Serra, més tard arquitecte municipal, proposava tot un seguit de carrers i parcel·les urbanitzables en els camins de la muntanya, a l’entorn de la torre, la qual era representada encara sense l’ampliació.

L’augment de noves edificacions en aquest sector del municipi va propiciar la construcció d’una passera que unís la muntanya i les masies de Reixac amb el poble de Montcada. Per tal d’enllaçar aquest nou pont amb el carrer Major, l’ajuntament va projectar un passeig de 12 metres d’ample. Naixia, així, el passeig de Rocamora (1911) que adoptava el nom del propietari dels terrenys, i, en poc temps, es produïa la seva parcel·lació, projectada pel mestre d’obres Josep Graner i Prat. Alguns anys més tard s’iniciava també la urbanització de les terres situades entre la línia del ferrocarril i el riu Besòs, donant lloc al segon eixampla de Montcada.

El traçat dels carrers, paral·lels formant illes quadrangulars, fou a càrrec de l’arquitecte municipal Joan Baptista de Serra i Martínez (1888 – títol 1914). Naixien, així, els carrers Santiago, Clavell, Bonavista, Buixó, Vilanova, Guadiana, passeig Jaume I, París, Rosselló, Larramendi, etc.

Serra fou el primer arquitecte municipal i segon assessor de l’ajuntament de Montcada durant el període 1915-1954. Autor d’un bon nombre d’habitatges particulars, la majoria molt modestos així com també del grup d’habitatges de l’Asland, situades als passatges Jacint Verdaguer i de les Maduixes (1923), al carrer Bogatell (1954) i a Mas Rampinyo. És autor també d’algunes edificacions de rellevància, com la casa Serra situada al carrer Sant Sebastià (1923), l’edifici de la Unió de Mas Rampinyo (1924), i les esglésies de Santa Maria (1941) i Santa Engràcia de Montcada (1948-59), entre d’altres.

La major part d’aquests nous carrers es van configurar a partir del 1917, any de construcció de la fàbrica de ciment Asland. Aquesta empresa fou la pionera en la industrialització del poble, cosa que va provocar una forta transformació urbanística i demogràfica. A banda de promoure la construcció de quatre colònies d’habitatges per als seus treballadors, repartides per tot el municipi, va generar molts llocs de treball per als veïns del poble i per a forasters, provocant així el creixement de barris nous com el de Can Sant Joan, que deu el seu nom a la masia anomenada Can Sant Joan o torre de l’Alsina desapareguda amb el traçat del ferrocarril. Aquest barri es caracteritza per un urbanisme rectilini format per habitatges molt modestos de planta baixa i pati al darrere. Tot i que el seu origen és anterior al 1917, la instal·lació de la fàbrica de ciment i les feines del ferrocarril van afavorir el creixement dels seus carrers i de les noves construccions, sobretot a partir del 1920, un procés que es va accentuar l’any 1960 amb un fort índex d’immigració i amb la desaparició de moltes de les cases originals i la construcció de nous blocs d’habitatges formats per planta baixa + 5.

Un esment especial mereix la creació del barri de Terra Nostra. Fou pels volts dels anys 30 del s. XX quan Antoni Pujades va vendre als Magatzems Alemanys de Barcelona les seves propietats situades en aquest indret, els quals parcel·laren per tal de fer-hi una urbanització. Aquesta s’estenia per les dues bandes de la carretera N-150 i tenia més de 1.500 parcel·les. Per promoure les seves vendes, els Magatzems regalaven als seus clients un cupó canviable per un pam de terra de la urbanització. Aquesta original pràctica comercial va donar la possibilitat a molta gent modesta de poder gaudir d’una petita casa d’estiueig. La urbanització fou inaugurada l’1 de juny del 1936, i el 1939 es canvià el nom pel de Santa Maria de Montcada.

2.1.9. La postguerra: el creixement desordenat (1940-1960)

Aquesta etapa es va caracteritzar per un gran creixement demogràfic. Montcada i Reixac va doblar la població en vint anys passant de 6.640 habitants el 1940, a 13.295 habitants el 1960.

L’any 1953 es va aprovar el Pla Comarcal d’Ordenació Urbana de Barcelona, que inclou el municipi de Montcada i Reixac. D’altra banda, la indústria es va consolidar, com és el cas de l’Aismalibar (fundada l’any 1934 i destinada a la fabricació de laminats), i s’hi va establir La Valentine, fàbrica de pintures.

 2.1.10. El relligat de la ciutat amb nous polígons (1961-1999)

La dècada dels anys setanta va ser important per a la construcció de noves infraestructures i noves vies de comunicació, que van fragmentar i dividir encara més Montcada i Reixac. Es va construir l’autopista del Mediterrani (A-17) i la de Barcelona – Terrassa (A-18), que travessen de sud a nord tot el municipi, i es va desdoblar la N-152, cosa que va requerir la construcció d’un nou pont sobre el riu Ripoll.

Quant a habitatges, es va iniciar la construcció de nous barris dormitori, mancats d’equipaments i zones verdes, en el sector més proper a Barcelona: La Ribera (1962), situat entre Can Sant Joan i Montcada Centre, format per un urbanisme rectilini (de carrers paral·lels i transversals) i blocs d’habitatges de planta baixa + 6; i Can Cuiàs (1975), situat a tocar de Ciutat Meridiana, amb la qual comparteix alguns serveis, i format per blocs d’habitatge de planta baixa + 7.

El 1974 es va crear la Corporació Metropolitana de Barcelona que, entre d’altres comarques, incloïa una part del Vallès Occidental. Montcada i Reixac, doncs, en formava part i, el 1976, es va veure afectada pel Pla General Metropolità d’Ordenació Urbana. La població va tornar a experimentar un nou creixement arribant a 26.303 habitants el 1984, xifra que es va mantenir fins el 1991, i també, es van crear grans polígons industrials: Can Cuiàs (1972) a tocar de la Ciutat Meridiana, La Ferreria (1982) entre el riu Ripoll i la riera de Sant Cugat, Pla d’en Coll (1988) entre Mas Rampinyo i el riu Besòs, i Can Milans (1999) situat a tocar del municipi de La Llagosta, al peu de la N-152.

En l’àmbit residencial, l’any 1986, es va iniciar la construcció de la urbanització anomenada Montcada Nova. Promoguda per l’Institut Català del Sòl, aquesta operació immobiliària ha unit Montcada Centre amb el barri de Mas Rampinyo. D’altra banda, el 1999 culminava el projecte de creixement del barri de Santa Elvira (500 habitatges promoguts per capital privat), situat a tocar de Ciutat Meridiana. La construcció del Parc de les Aigües (1992-1994) va unir Montcada Centre amb el barri de Can Sant Joan.

En l’àmbit dels equipaments metropolitans es va construir el Cementiri del Nord de Collserola i la depuradora del Besòs a l’alçada de la vall de Vallençana.

2.2. BIBLIOGRAFIA

 Obres generals i de referència

• AADD: Centenari de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona 1875-76 / 1975-76. Barcelona: Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona, 1977.
• AADD: Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico – Artístics de Catalunya. Barcelona: Generalitat de    Catalunya, 1990.
• AADD: Catalunya Romànica. Volum XVIII El Vallès Occidental. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1991.
• AADD: Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Volum 6 El Vallès. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1991.
• AADD: De la balma a la masia. L’hàbitat medieval i modern al Vallès Oriental.   Granollers: Museu de Granollers, 1996.
• BASSEGODA,J; Los maestros de obras de Barcelona. Barcelona: editores técnicos asociados, s.a.,1973.
• BOHIGAS, O.: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista I y II. Barcelona: Editorial Lumen, 1973.
• GAVÍN, J.M.: Inventari d’esglésies. Vol. 22 Vallès Occidental. Barcelona: Pòrtic, 1989.
• HERNANDEZ-CROS, J.E.; MORA,G; POUPLANA, X.: Arquitectura de Barcelona. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1990.
• HURTADO, V.; MESTRE, J; MISERACHS, T.: Atlas d’història de Catalunya. Barcelona: Ed. 62, 1997.
• LACUESTA, R.; GONZALEZ, A.: Arquitectura Modernista a Catalunya. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, S.A., 1990.
• MARTÍ, J.M. et alter: Catàleg monumental de l’Arquebisbat de Barcelona. Vol I. Barcelona: Arxiu Diocesà de Barcelona, 1981.
• MONREAL, L.; RIQUER, M. de.: Els castells Medievals de Catalunya. Vol I.              Esplugues de Llobregat: Ariel, 1955.
• PUIG I CADAFALCH, J.; FALGUERA, A.; GODAY, J.: L’arquitectura romànica a Catalunya. Vol II. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1911.
• LACUESTA, R., GONZÀLEZ, X., 2008, Ponts de la província de Barcelona. Diputació de Barcelona

Monografies

• AADD: Casa de campo en Montcada. 1918.
• AADD: Labor Pastoral de un Gran Pontificado. Barcelona, 1962.
• AADD: Asland, 75 aniversario. Barcelona, 1979.
• AADD: Montcada 1900/1925 primer quart de segle. Barcelona: Fundació Cultural Montcada,1983.
• AADD: Associació Benèfica Instructiva, 75 Anys d’Història. Barcelona: ABI, 1987.
• AADD: Les aigües de Montcada. Barcelona: Regidoria de Cultura , Ajuntament de Montcada i Reixac,1988.
• AADD: La font del Tort. Barcelona: Regidoria de Cultura i d’Educació, Ajuntament de Montcada i Reixac, 1989.  
• AADD: Montcada 1926/1950 segon quart de segle.  Barcelona: Fundació Cultural Montcada,1990.
• AADD: Calendari 1991. Barcelona: Ajuntament de Montcada i Reixac, 1991.
• AADD: Montcada i Reixac. Barcelona: Editorial Info Ibèrica S.A.. 1992.
• AADD: Conèixer Montcada. 1994.
• AADD: Arquitectura a Catalunya 1977-1996. Generalitat de Catalunya. 1996.
• AADD: Catàleg de l’exposició M.J. Raspall (1877 – 1937) arquitecte. Barcelona : Fundació La Caixa. 1997.
• AADD: Catàleg de l’exposició Domènech Estapà, Domènech Mansana. Barcelona. Col·legi d’arquitectes de Catalunya. 1999.
• ALCAZAR, J.; DURAN, M.; HUNTINGFORD,E.: El Poblament de Reixac als segles X i XI. Barcelona. Ajuntament de Montcada i Reixac. 1992.
• ALCÀZAR, J.: L’origen de Montcada i Reixac. 1998.
• ALCAZAR, A; LACUESTA, R.; GORINA, J.L.: Evolució Urbana de Montcada i Reixac. 2001.
• AMADES, J.: La Casa. col. Art Popular. Barcelona 1938.
• BERTRAN, J.: Montcada = un poble. Barcelona: Regidoria de Cultura – Servei Municipal de Català, Ajuntament de Montcada i Reixac, 1990.
• BOSCH I GIMPERA, P.: El donatiu de Puig Castellar per Don Ferran de Segarra a l’Institut d’Estudis Catalans. Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VI. 1915-1920.
• CARTA ARQUEOLÒGICA DEL SERVEI D’ARQUEOLOGIA DE LA DIRECCIÓ GENERAL DEL PATRIMONI CULTURAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Montcada i Reixac (Vallès Occidental). Jaciments 1,2,3,4 i 5. Barcelona 1999.
• CATÀLEG DE MONUMENTS I CONJUNTS HISTÒRICO-ARTÍSTICS DE CATALUNYA. Barcelona 1990.
• CATÀLEG: Fábrica de productos cerámicos de hijo de Jaime Pujol y Bausís. Barcelona. 1928. Arxiu Documental del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.
• CATÀLEG: Album de la fábrica al vapor de productos cerámicos de J. Romeu Escofet. Barcelona, 1898. (reedició).
• CLARA, J. Història gràfica del tren de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses. 2005. CCG Edicions Girona.
• CUYÀS I TOLOSA, J.M.: Història de Badalona, Vol. II. 1976.
• DEL CASTILLO,A. : La Maquinista Terrestre y Marítima, personaje histórico 1855-1955. Seix y Barral Hnos. S.A. 1955.
• DIPUTACIÓ DE BARCELONA. SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL (Escala, R.; Pinyol,J.; Llopart, J.): Inventari d’immobles d’interès arquitectònic de propietat municipal. 1988.
• DURÁN JUNQUERA, M.J. Evolució del paisatge de Montcada i Reixac durant el segle XX. 2007.
• DURAN PENEDO, M.:  Campaña de Excavación 1980 en el poblado íbero del Pi Candeler en la sierra de Les Malesses. 1982.
• DURAN, M.; HUNTINGFORD,E.; DÍAZ, J.: Montcada i Reixac i el seu entorn: itineraris Històrico-Arqueològics. Estudis Monogràfics del Museu de Montcada núm. 1. Barcelona: Museu de Montcada. 1987.
• DURAN, M.; FLORENSA, N.: Museu Les Maleses. Montcada i Reixac. Dossier didàctic per a ensenyament mitjà. Barcelona: Ajuntament de Montcada i Reixac. 1989.
• FERRANDO, A.: Cròniques bandoleres de S. Llorenç del Munt, el Camí Ral de Barcelona a Manresa. 1988.
• LACUESTA, R.: El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, 1915 – 1981. Tesi doctoral.  Universitat de Barcelona. 1998.
• MARTINEZ HUALDE, A.; VICENTE CASTELLS, J.: El poblat ibèric del Puig Castellar. Excavacions de 1954-58. Barcelona: Memòries de l’Institut d’Estudis Catalans, núm. XXIV. 1986.
• On diseño: “Instituto de enseñanza secundaria en Montcada i Reixac”. Barcelona: Revista núm. 176, 1997.
• PERICOT, L.: “El depósito de monedas ampuritanas de Puig Castellar”. Ampurias. VI. 1944
• PINTA, J.L de la; RIO MIRANDA, J.: El poblado layetano de Puig Castellar. Santa Coloma de Gramenet, 1981.
• REGLAMENT de la Junta Administrativa del Cementiri de Montcada. 1880.
• SALMERO, M.A.; SALMERO, N.: Els carrers de Montcada i Reixac. Barcelona: Regidoria d’Educació, Ajuntament de Montcada i Reixac. 1990.
• SEMED I C.R.P. VALLÈS OCCIDENTAL VI: La ruta de l’aigua a Montcada.
• SEGARRA F. DE: Descubrimiento arqueológico en Puig Castellar. Boletín de la Real Académia de Buenas Letras de Barcelona. Vol III. 1906.
• SHILDER, J.C.: Els Montcada: Una família de nobles catalans a l’Edat Mitjana (1000 – 1230). Barcelona: Edicions 62. 1987.
• SUBIAS, M. P.: Pujol i Baucis, centre productor de ceràmica arquitectònica d’Esplugues de Llobregat. Ajuntament d’Esplugues . 1989
• VEGA I MARCH, M.: “Casa de campo en Montcada”. Revista Arquitectura y Construcción, 1918.
• VOLTES BOU, P.:  Historia del abastecimiento de agua de Barcelona. Barcelona. 1967.
• WAIS, F.: Historia General de los Ferrocarriles Españoles. Madrid: Editorial Nacional.1964.
• ZAMORA, F. de: Diario de los viajes hechos por Cataluña, 1787. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1973.

Cartografia

• Plànol: Término Municipal de Moncada y Reixach, Provincia de Barcelona. E.1:20.000. Instituto Geográfico y Catastral. Any 1920.
• Plànol: Término Municipal de Moncada y Reixach, Provincia de Barcelona. E.1:25.000. Ajuntament de Montcada i Reixac. Any 1920.
• Plano General de Moncada-Reixach. E.1:5.000. Ajuntament de Montcada i Reixac. Any 1930.
• Fotoplano de Barcelona y sus contornos. Full núm. 4. E.1:10.000. Servicio Geográfico del Ejército. 1947.
• Plànol: Barcelona 421. E.1:50.000. Dirección General del Instituto Geográfico y Servicio Geográfico del    Ejército. Segona edició 1951.
• Plànol: Barcelona 421. E.1:50.000. U.S. Army Topographic Command (KCLD) 1962.
• División General del Territorio según calficación urbanística. E.1:5.000. Fulls V-57, V- 58, IX-I, IX-2, IX-9, IX-10, IX-17.  Plan General Metropolitano de Ordenación Urbana de la Entidad Municipal    Metropolitana de Barcelona. Juliol 1976.
• Mapa Militar de España, 37-16 (421). E.1:50.000. Servicio Geográfico del Ejército. Segona edició 1981.
• Plànol toponímic del territori metropolità de Barcelona. E.1:5.000. Fulls 3-C, 3-D, 7-A, 7-B, 7-C, 7-D, 12-A. Àrea Metropolitana de Barcelona, Mancomunitat de Municipis. Vol 1987.
• Mapa comarcal de Catalunya – Vallès Occidental. E.1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya. Primera edició. Barcelona 1993.
• Planejament urbanístic , fotos aèries i Parcel·lari en CD. Montcada i Reixac. E. 1:1.000 i E.1:15.000. Àrea   Metropolitana de Barcelona, Mancomunitat de Municipis. Desembre 1998. Copia 001-1.
• Ortofotomapa de Catalunya, 399 i 421. E.1:5.000. Institut Cartogràfic de Catalunya. 2003.