Aigua amarga

Joveneta, petita, analfabeta, orfe. Carregada amb el cossi, la roba bruta, la pala i el poc sabó que té per acabar l’any . La seva silueta fina i allargada avança pel camí pedregós cap al safareig. Quan arriba es troba amb altres dones, noies i nenes que ja han començat la jornada. L’aigua està gelada però s’ha de rentar. S’arromanga les mànigues, enfonsa les mans amb la roba blanca i el sabó. Li corre una esgarrifança per tot el cos però continua. Comença pels llençols, que pesen i costen de moure, d’ensabonar, de treure taques i d’esbaldir. Obre el sac de les peces petites i li ve una arcada de fàstic, allí hi ha la roba interior dels avis, el pare i el germà. Si tingués mare ho faria ella, segur, i li estalviaria el tràngol; només te 12 anys. Respira a fons i frega fort perquè aquella brutícia no marxa, i fa força amb tanta ràbia que s’enceta la pell i comença a sagnar. Mira al voltant: totes freguen i corben l’esquena; fa mal.

Aquest petit santuari que guarda secrets, alegries i plors de tantes dones, sap que una ventada, que és el temps, ho pot esborrar tot?