CATALOGACIÓ ANTERIOR
Tipus de bé: Patrimoni arquitectònic.
Classificació: Obra civil.
Categoria: BCIL.
Núm. reg/cat: 6548-1.
Nivell prot.: Nivell 1. Integral.
Altres prot.: IPAAMiR: El Reixagó i la Mina de Montcada, 0.085. 1999.

CATALOGACIÓ
Tipus de bé: Patrimoni arquitectònic.
Classificació: Obra civil.
Categoria: BCIN.
Nivell prot.: Nivell 1. Integral.

DESCRIPCIÓ DEL BÉ

Tipologia funcional: OE Obra d’Enginyeria.
Subtipologia funcional: Canal d’aigües i edifici industrial aïllat.
Estil i època: Neoclassicisme; Època moderna (Segle XVIII).
Cronologia: 1778. Construcció d’un centre d’activitats annex, des d’on es pot veure i accedir a la mina (1993-1995).
Autor/Promotor: Joan Soler Faneca i Josep Mas i Vila, arquitectes (1778). Jordi Solé Sans i Antoni Cortina Vilanova, arquitectes (edifici annex, 1993-1995).
Parcel·la: Gran.
Context: Dins d’un parc voltat d’arbres centenaris i encaixat entre infraestructures.
Elements: Canal d’entre tres i quatre metres d’amplada i uns seixanta metres de llarg, a cel obert, per on passa una lamina d’aigua clara. La caixa és plana i esta construïda amb maó massís a sardinell.
Aquest, quan passa per sota la casa de la Mina, va canalitzat, amb una volta de mig punt de dues filades de maó massís a sardinell. La fletxa és de 2,2 m. L’accés esta barrat per una reixa de barrots de ferro forjat, que incorpora una porta tancada amb clau. En la boca de sortida hi ha una lapida, en molt mal estat, que cita la finalitat a què es destinaven aquestes aigües, així com la data de construcció. Hi ha una segona inscripció il·legible que cita la data de 1822. A cada banda de la lapida hi ha una barana de tubs de ferro, que antigament havia estat de balustres. A sobre de la lapida hi ha un frontó circular. Just a sobre del canal, i a uns deu metres de la boca, hi ha construït l’edifici de la Mina.
Aquest petit edifici té unes dimensions d’11 m de façana principal i 8,5 m de fondària. Està format per un cos de planta baixa, amb coberta a dues aigües de teula àrab, on hi ha la porta d’accés, i un altre de dues plantes, que en l’última rehabilitació (1993) fou ampliat amb una tercera planta.
La façana del primer cos és simètrica, amb un portal d’arc escarser i dues finestres, una a cada banda, amb la corresponent reixa de ferro forjat. A sobre de la porta hi ha un escut de la “JUNTA DIRECTIVA DE AGUAS DE LA ACEQUIA CONDAL Y SUS MINAS. BARCELONA”. El coronament és una potent cornisa seguint el pendent de la coberta de maó vist. L’altre cos té un sòcol, una finestra per planta, desplaçada de l’eix de simetria, emmarcada amb maó vist i arc escarser. Les cantoneres també són de maó vist imitant carreus. La tercera planta té un tancament lleuger de fusta i vidre i
un gran voladís de xapa metàl·lica.
Darrere d’aquest edifici s’ha construït el centre d’activitats, amb una terrassa practicable. Des d’aquest edifici es pot veure i accedir a la mina per la planta soterrani, que esta il·luminada.
Ús actual: Espai lúdic i centre d’activitats.
Ús original/altres: Canal d’aigües, mina de captació d’aigües, edifici de control.
Estat de conservació: Bo; S’hi fa manteniment.

ÀMBITS DE PROTECCIÓ I OBJECTE

Elements:  Casa de la mina i canal existent, cobert i descobert.
Exterior:
– Volum general.
– Coberta de l’edifici de la Mina: forma i material.
– Façanes de l’edifici de la Mina: formalització, obertures, textura, fusteria i escut.
– Jardí: Balustrada i vegetació.
Interior:
– Estructura funcional general i l’estructura de cobriment.
– Cabal d’aigua.
Entorn de protecció: Tot el recinte del parc.

RAONS PER A LA CATALOGACIÓ

Valor històric: lmportant infraestructura, de les més antigues que es conserven en la vila i que forma part dels edificis de captació i proveïment d’aigua que es conserven a Montcada.
Valor arquitectònic/tipològic/artístic: És obra dels arquitectes Joan Soler i Faneca i Josep Mas i Vila, del 1778.
Valor sociocultural i etnològic: Esta integrat dins del Parc de les Aigües i ha esdevingut un espai lúdic i cultural.

REGULACIÓ DE LES INTERVENCIONS

Tipus d’intervenció: Conservació.
Regulació: No es permet la modificació; de la volumetria, coberta, elements decoratius (escut), façana, obertures i fusteria de la Casa de la Mina, i volumetria, balustrada, inscripció i cabal d’aigua de la Mina.
Façanes/Coberta: Material, textura, cromatisme, elements funcionals o decoratius.
Entorn/Jardí: Vegetació.
Estructura/interior: Estructura funcional general i estructura de cobriment de la mina en tot el seu recorregut.
Gestió: Restaurar la lapida i la balustrada en la boca del Reixagó.
Aquest element actualment esta catalogat com a BCIL amb número de registre 6548-I. Es proposa la seva catalogació com a BCIN degut al seu valor històric, arquitectònic i sociocultural i etnològic.
Usos permesos: Admesos en planejament vigent.

INFORMACIÓ  COMPLEMENTÀRIA

Informació històrica: Durant l’època romana la ciutat de Barcelona es proveïa d’aigua per mitjà de tres aqüeductes, un dels quals agafava les aigües del Besòs mitjançant una presa o resclosa i seguia el traçat del posterior Rec Comtal, excepte en la seva part final, que en alçada entrava a la ciutat per la torre romana de la Casa de l’Ardiaca. Utilitzat durant l’Alt i Baix Imperi, entra en decadència en els segles VIII i IX, en què fou substituït per altres formes de captació i abastament.
Al llarg dels primers anys de l’edat mitjana els antics sistemes de conducció d’aigua restaven abandonats del seu ús i sovint eren considerats com un element més del paisatge. D’altra banda, la iniciativa comtal sobre el procés d’irrigació de terres que es va dur a terme per les comunitats pageses al llarg dels segles IX i X fou gairebé inexistent.  Tot i que el Rec Comtal no apareix a
la documentació fins a les darreries del segle XI (any 1075), aquest canal ja era conegut i utilitzat abans de l’any mil. En aquest sentit, l’objectiu de les obres del comte Mir (954-966) en restaurar els antics canals romans d’abastament d’aigua a la ciutat fou, sobretot, el desenvolupament de la molineria i altres activitats artesanals que es desenvoluparen en el pla de
Barcelona.
A l’inici el Rec prenia les aigües del Besòs mitjançant una resclosa feta amb pedres i troncs.
L’any 1457 es decidí de construir-ne una de més solida, feta d’argamassa.
La importància econòmica, i fins i tot política, del Rec es manifesta ja des de l’inici anys de l’edat mitjana, i el domini dels comtes de Barcelona sobre les seves aigües i els seus usos es va consolidar al llarg de l’època feudal.
Durant l’edat mitjana, el Rec formava part del Reial Patrimoni era administrat pel Batlle General.
A partir del segle X1V apareix la figura del Batlle d’aigües i administrador dels molins reials de la ciutat i territori de Barcelona. Aquests càrrecs, però, foren suprimits pel Decret de Nova Planta de 1714 i les seves funcions passaren a dependre de la Intendència.
Les continuades sequeres que feien minvar els cabals d’abastament a la ciutat de Barcelona van provocar, ja des de l’edat mitjana diferents intents d’utilització del Rec per al subministrament d’aigua potable a la ciutat. Finalment, el 1704, es va desviar una part del seu cabal cap a Barcelona, per tal de nodrir les fonts públiques.
L’any 1778, durant el regnat de Carles III, es decideix aprofitar les aigües subàlvies del Besòs obrint galeries sota la llera i configurant la Mina de Montcada, que amb una longitud de 1.430 metres x 2 d’amplitud i 2 d’alçada acabava en el Reixagó o casa de la Mina.
Tanmateix, la construcció d’aquest nou complex fou promogut per la iniciativa privada, sota la direcció de l’Intendent Reial (Juan Felipe de Castaños). Per controlar les obres es va crear una Junta formada per representants del Reial Patrimoni, l’Ajuntament de Barcelona i els propietaris de molins i terres de regadiu que n’aprofitaven les aigües. El projecte fou a càrrec de l’enginyer Josep Subirats i dels arquitectes Joan Soler i Josep Mas i Vila.
La nova construcció era coronada per una lapida amb la següent llegenda: «Con el objeto del permanente abasto, con notoria utilidad del público a expensas del Real Erario de la Ciudad de Barcelona, y de los interesados. molinos y riegos de tierra en el Glorioso Reynado de S.M. Carlos III, proyectada y construida siendo intendente el ilustrísimo Barón de la Linde».
La Mina va ser objecte de diverses prolongacions: 1822 (Trienni Liberal) on no hi va participar el Reial Patrimoni en les despeses, 1836, 1839, etc. L’any 1839, segons un document de la Fundació Cultural, es va col·locar una lapida (avui il·legible) amb la següent llegenda: «A expensas del excelentísimo Ayuntamiento de la Ciudad de Barcelona, de los propietarios irrigantes que tienen derecho al uso de las aguas de esta Mina, y de los propietarios y partícipes de los molinos, excepto el Real Patrimonio, se construyeron en el año 1822, 144 varas, y en los de 1838 y 1839, 333 varas».
La Mina, una construcció feta de manposteria en les parets i de maó la volta, tenia dues branques principals, una s’iniciava en el riu Ripoll, i l’altra, la més important, en el Besòs, davant de la Torre Bonet, i travessava Montcada pel subsòl fins al Reixagó. En el seu recorregut, tot un seguit de pous de registre connectaven el túnel amb la superfície. En aquest punt se separaven les aigües, entre l’Ajuntament de Barcelona i els regants i propietaris dels molins.
L’any 1825, es construí la Mina Baixa, formada per 10 quilòmetres de longitud, que s’originava en el Reixagó, es dirigia cap a Barcelona, passava per la dreta de l’Eixample i acabava en el repartidor de Jesús, des d’on es repartia per la part baixa de la ciutat (Canaletes, Portal de l’Àngel, Porta Ferrissa, etc.).
En el segle XIX, i com a conseqüència de les sequeres prolongades que minvaven el cabal del Rec i provocaven greus perjudicis a la població, l’Ajuntament de Barcelona va construir, prop del Besòs, una planta de captació i tractament de cabals subterranis. Es tracta del conjunt d’edificis dels pous de Montcada, aixecats l’any 1879 segons un projecte de l’arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias.

Bibliografia:

• AAADD, 1989, A l’entorn del Rec Comtal. Recordant l’exposició de 1987. Revista Finestrelles. Centre d’Estudis Històrics lgnasi lglesias. Barcelona.
• AADD, 1983, Montcada, primer quart de segle. 1900-1925. Fundació Cultural Montcada.
• AADD, 1990, Montcada, segon quart de segle. 1926-1950. Fundació Cultural Montcada.
•  ALCÁZAR, J.; LACUESTA, R.; GORlNA, J.L., 2001, Evolució urbana de Montcada i Reixac, Regidoria de Cultura, Ajuntament de Montcada i Reixac. L’aigua és l’argument. Parc de les Aigües. Àrea Metropolitana de Barcelona.
• CONlLLERA, P., 1991, Descobrir el medi urbà, 8. L’aigua de Montcada. L’Abastament Municipal d’aigua de Barcelona. Mil
  anys d’història. Ajuntament de Barcelona.
• MORAGAS, G.,1887, Régimen de las aguas contenidas en terrenos permeables y especial del régimen de la corriente subterranea en el delta acuífero del Besós. Barcelona.
• ZAMORA, F., 1787, Diario de los Viajes hechos por Cataluña.
• ZAMORA, F., 1787, Colección de riegos de Cataluña.

Documentació:

• Arxiu Fundació Cultural Montcada: Fons fotogràfic. El Reixagó.
• Arxiu Municipal de Montcada i Reixac: Plànol del Rec Comtal, E. 1:2.000, Joan Baptista de Serra. Projecte 2ª fase Parc de les Aigües/Centre d’Activitats Casa de la Mina

UBICACIÓ

Veure plànol més gran