Relació tòxica

A voltes feia veure que no em preocupava, però era la meva principal obsessió. De fet, no hi havia hora que no pensés en ell: quan feia la compra, quan veia la família, quan feia esport, quan em creuava amb altres homes. No sabia parlar-li amb respecte. Controlava com es vestia i com el miraven. També li exigia massa. Em preguntava constantment què devien pensar d’ell quan érem amb amics, quan sortíem de festa, o quan dinàvem a un restaurant. Volia que sempre estigués a l’alçada de les circumstàncies, i que s’adeqüés al que s’esperava. Estava sotmès a una pressió contínua i desmesurada, i jo no ho veia.

No vaig saber estimar-lo des de la distància. Vaig començar a complir condemna a una presó, que era el meu cap, i vam separar-nos des del rebuig absolut.

Amb els anys, vaig tornar a donar senyals de vida i em vaig esforçar per a la reconciliació. Ens ho vam perdonar tot, d’esquenes al món i amb el mirall de cara. Avui ens esforcem per evidenciar el nostre amor i celebrar el pas del temps. Ara sé que és l’únic i el més valuós que posseeixo; ell, el meu cos.