La història de la Montse

Potser quan veiem algú que ve de “fora”, quan coneixem una persona que ens explica que és refugiada, el primer que pensem a preguntar-li és: “i tu, d’on vens?”. El més important per a tothom és l’origen i per a qui és preguntat, també l’anhelat retorn. Però, quan coneixem realment aquestes persones és quan
ens relacionem, tractem i compartim amb ells i elles.

En el meu cas, al setembre de 2018 vam acollir a casa un jove sirià, el Mohanad, en el marc de la iniciativa del Comitè per a l’acollida de les persones refugiades de la Generalitat de Catalunya que, amb motiu de la guerra que vivia Síria, va dur a terme una campanya per facilitar a joves estudiants sirians la continuació a Catalunya dels seus estudis universitaris interromputs per la guerra.

“Al 2011, un gran nombre de siris i sirianes van sortir al carrer per exigir reformes democràtiques. L’alçament va evolucionar ràpidament de protestes inicialment menors a protestes massives durant el mes de març. Les manifestacions van ser contestades amb violència policial i miliar, detencions massives i una brutal
repressió que va provocar centenars de persones mortes i milers de persones ferides. A mesura que les protestes es van convertir en conflicte, la població siriana va començar a abandonar les seves ciutats d’origen, en direcció a altres zones del país o cap a països veïns. (...) Una dècada després, el conflicte a Síria no ha
acabat i les persones segueixen patint. Els efectes de la guerra continuen tenint un impacte desastrós en els sirians de tot el món. Actualment, quasi 12 milions de siris i sirianes (la meitat de la població d’abans de la guerra) estan desplaçats dins i fora de Síria.¨ (Metges sense fronteres, 2021)

Ningú marxa de casa seva si no en té molta necessitat. En aquest cas, necessitat vital. Es tractava de salvar la vida i poder pensar en un futur que anés més enllà de sobreviure avui. I no és fàcil per a ningú arribar a un país estrany provinent del teu país en guerra, deixant allà els pares i el germà petit, sabent que el teu germà gran també ha fugit a un altre país. L’idioma, els costums, els carrers, la gent, tot és diferent. I estàs sol. Tenir on anar, i comptar amb algú que t’acompanyi, esdevé vital.

“Amb 4,9 milions de refugiats, 6,6 milions de desplaçats interns i prop de 250.000 demandants d’asil, es calcula que uns 11,7 milions de sirians es trobaven desplaçats a finals de 2015 i havien buscat protecció a l’interior de Síria o a altres països.¨ (ACNUR, 2016: Tendencias Globales. Desplazamiento forzado en 2015. Forzados a huir. 6)

El Mohanad va tenir la sort de poder venir amb altres joves, un dels quals va resultar un bon amic que també va ser acollit a Montcada i Reixac. Amb ell van fer un primer aterratge al poble i, amb el nostre acompanyament i el del Comitè per a l’acollida de les persones refugiades, va començar a conèixer com desplaçar-se,  com fer gestions per matricular-se, empadronar-se o simplement adquirir un títol de transport.
Després d’un any de viure a casa, el Mohanad va trobar la manera de viure d’acord amb el que és, un estudiant, i va marxar de casa per anar a compartir pis amb altres joves. 
A casa creiem que Europa i Catalunya són terres d’acollida i aquest és el sentit que nosaltres vam donar al nostre acolliment: obrir casa nostra a qui en tenia necessitat, acompanyar en aquest primer moment de l’arribada al nostre país i facilitar l’aprenentatge de com viure-hi per poder-se bellugar amb plena autonomia com un ciutadà més. I, a més a més d’en Mohanad, quina és la sort d’altres persones que han pogut ser acollides?