El relat de l'Abir

El fet és que, com ja sabeu, Palestina porta 73 anys sent assetjada per Israel.

“A principis del segle XX, la població jueva a Palestina era de 55.000 habitants, prop del 10% de la població. Els governs europeus tenen una gran responsabilitat en aquest conflicte, ja que l’Holocaust va comportar l’èxode massiu d’europeus de religió jueva  cap a Palestina fins a esdevenir, el 1947, un terç de la població, provocant una forta pressió sobre la població palestina originària i l’inici de la lluita per la terra.
Cap estat europeu va cedir part del seu territori, sinó que el 1947 van impulsar, a través d’una ONU dominada pels imperis europeus (els països colonitzats no hi tenien representació), la partició de Palestina en dos estats: un per als àrabs i l’altre, per als jueus. Així es va traslladar el conflicte definitivament d’Europa a Palestina, desencadenant-se la guerra de 1947-1948, que els jueus van guanyar amb l’ajuda dels imperis europeus, comportant la creació de l’Estat d’Israel sobre l’apropiació del 78% del territori de Palestina.
En la guerra de 1947, Israel es va quedar amb el 78 % del territori de la Palestina històrica i en va expulsar la majoria de la població palestina, prop de 800.000 persones, cap al 22% del territori restant (Gaza i Cisjordània) i cap als països veïns: Síria, Líban, Jordània, etc.
Avui, aquells refugiats i els seus descendents són prop de 5 milions de persones, dels quals 1,4 milions viu en condicions infrahumanes en 58 camps de refugiats.Encara avui, i contradint la resolució 194 de Nacions Unides, Israel els nega el dret a retornar als seus llocs d’origen ni a rebre cap indemnització.” (Comunitat Palestina de Catalunya: www.palestina.cat)
“En els últims setze anys dels quals es disposa de dades oficials (1995-2010, encara que entre 1995 i 1998 les dades no són completes), Espanya ha exportat “material de defensa” i armes lleugeres a Israel valorades en més de 35 milions d’euros, a més  d’altres exportacions de material de doble ús civil-militar que superen els 10 milions. Vaga dir-ho, Espanya no ha exportat armament a les forces palestines, una pràctica que també hauria implicat una violació de la legislació espanyola. En termes partidistes, es pot dir que PP i PSOE han exportat similars volums econòmics d’armes a Israel als seus respectius governs”. (Pozo, 2012: Relacions militars entre Israel i Espanya. Absolutament insignificants?. Negocis ocults. Informe 1 (maig 2012) 

L’any 1948, quan Israel va començar la invasió de Palestina, molts palestins hi van haver de fugir. Entre les persones que van abandonar la seva terra natal hi havia els meus avis. Van haver de marxar de Al-Zeeb i refugiar-se al Líban, concretament a la ciutat de Tir.
Des d’aquell any, tota la meva família va viure a Rashidieh Camp, un camp per a persones refugiades situat a la costa mediterrània i a 14 km del poble dels avis, però del que mai vam poder sortir fins que... 
Vam decidir marxar d’allà. Les condicions al camp eren nefastes, tot i que l’ONU hi ha fet grans edificis com escoles, centres sanitaris, etc., però, malauradament, les persones que hi vivim no som ni d’allà ni d’aquí. 
No sé si sabeu el que és no conèixer casa vostra, però jo, quan hi penso, sento una ferida al cor.
No ser d’enlloc, per a una palestina nascuda al Líban, vol dir no tenir dret a un document d’identificació oficial, no poder comprar ni una casa, no poder treballar de metge, advocada o enginyera, no tenir accés al sistema sanitari en les mateixes condicions que la ciutadania libanesa, entre d’altres drets. La situació era insostenible. Un dels meus fills va necessitar tractament mèdic i, sense dret a una feina digna i a l’accés al sistema sanitari, no el podíem ajudar. Llavors, vam decidir marxar...
Sense la possibilitat de tenir unes bones condicions de vida al Líban, allò ja no era un refugi. Sense la possibilitat de poder tornar a Palestina, la visió d’una llar s’havia anat diluint.
Poder marxar del Líban per arribar a Madrid no va ser gens fàcil. Recordo encara la incertesa que vam viure els cinc minuts abans de pujar a l’avió... Fins aquell moment no sabíem si ens autoritzarien a pujar o no, tot i tenir tota la documentació, els bitllets i les taxes pagades. Aquells darrers minuts van ser eterns, però per sort la balança es va decantar de la nostra part i vam poder pujar a l’avió que ens portaria fins a Madrid, on vam estar 9 mesos, i d’allà a Barcelona, abans d’arribar, el 2016, a Montcada.
Després de 41 anys al camp, la història es repetia, tornava a viure el que ja havien viscut els meus avis 67 anys abans: marxar de casa en la recerca d’una millor vida.
Els meus avis van veure perillar la seva vida, nosaltres vivíem sota l’amenaça de què en qualsevol moment Israel ens assetgés de nou, aquesta vegada des del mar, entrant per la costa libanesa.
En aquests anys, hem viscut normalitzant aquesta por, però el cert és que viure amb l’amenaça d’un perill imminent que no saps quan arribarà, no és viure.